Sofia Airport

Canviem la moneda per tornar a casa.
En guardo algunes, que aviat deixaran de córrer.
Un mural del país cobreix la paret principal.
El miro i no t’hi sé reconèixer.
Mai no t’he conegut, és això.
Per molts camins i carreteres que hàgim passat,
no t’hi he sabut veure.
No fas olor de perfum de roses,
ni has jugat mai amb cap ninotet de fusta
vestit de pastor tradicional,
tampoc no has begut res en cap ceràmica d’aigües.
Amb la mà, faig dringar les monedes que he guardat:
el meu darrer passaport cap a la felicitat.

Creix però no envelleix*

Hem hagut de créixer per venir fins aquí.
Acceptar a desgrat un mínim de respostes
i deixar-nos acompanyar, ni que sigui en aparença.
Els anys ens han canviat. Ja no som qui vam abraçar.
Les faccions s’han endurit i a les mans ara sobresurten les venes.
Tu tornes on vas ser per primera vegada.
Jo vinc de nou on vaig voler ser per primera vegada.
I els pocs anys que comptem plegades
ens diem que no han servit per unir la nostra voluntat.
Què fem, doncs, recorrent l’eternitat d’aquesta ciutat?

*És el lema que apareix en l’escut de la ciutat de Sofia.

Banitsa amb airian*

Olor de banitsa al forn.
A taula, per sopar
de primer hi ha cares llargues.
El formatge fos ens salva
d’obrir la boca i regalar-nos crits.
Tanta agror durant hores
i acabem el dia bevent airian.
Ningú no ha pensat de comprar les postres.
Tant se val.
La dolçor aquesta nit
ens hauria resultat indigesta.

*Es tracta de dues especialitats gastronòmiques búlgares: la banitsa és una mena de pastís salat de pasta de full farcit de diversos ingredients (formatge, espinacs, ceba) i l’airian és una beguda refrescant feta amb aigua i iogurt.

Kotka (El gat)

El soroll de la impremta propera ens desconcerta.
El nostre carrer ha estat una illa de silenci envoltada
de tramvies i cotxes. Els ulls dels morts són
els únics que aquestes hores ens observen.
Esqueles a portes, fanals, parets.
Fotografies en blanc i negre, antigues,
recents, algunes ja de difunts.
Només sé llegir els anys de vida.
La resta és una boirina de lletres
que gelen els qui passen.
Fa fred en aquest carrer.
I mentre fas marxe enrere amb el cotxe,
espanto amb la meva fressa
un gat negre que travessa ràpidament.
És l’únic que aquest matí no amaga la por als ulls.

Leva*

Per quantes monedes
m’he venut, em preguntes.
I em regiro les butxaques,
vomito per netejar les entranyes,
escupo saliva perquè cap mot
se’m quedi entre les dents,
i només hi trobo engrunes,
molles, estrips…
cap rastre de valor.
És tanta la pobresa
a què m’has abocat
que no trobo ni rastre
del que un dia em vas donar.

* El lev (en plural leva) és la unitat monetària nacional búlgara.

Foto

Gestualitat*

Regategem l’espai que habitarem.
La necessitat de límits s’imposa.
El preu és elevat: dies estranys,
passejades silencioses, àpats absents.
Moc el cap en senyal d’aprovació,
i de seguida rebo un no mut.
Entenc doncs una negativa,
però apareix de sobte el dubte
en un lleuger balanceig de cap.
–Sí o no?
Cap gest no és universal.
He de recordar on sóc.

*Hi ha un gest comú a Bulgària que consisteix a dir “sí” movent el cap d’un costat cap a l’altre, i dir “no” movent-lo de darrere cap endavant. Es tracta d’un antic vestigi de regateig comercial.

Alfabet cirílic

La reponse
serait écrite en moi
 mais je ne connais
que les premières lettres de l'alphabet.
Ekaterina Iossifova


Et llegeixo a poc a poc
perquè em perdo
amb els teus gestos encara.
No et sé comprendre del tot
i dubto entre un i altre,
entre el somriure sincer i l’irònic,
entre la mirada franca
i la que s’endureix
perquè sóc a prop teu.
Hi va haver un temps
en què t’havia après de cor,
fins i tot recordo haver pronunciat
el teu nom amb l’accent
de qui comença a aprendre
un nou idioma.
Però el temps esborra les lletres,
els noms, les esperances.
Torno a tu sense saber
de nou el teu llenguatge.

Casament ortodox

Cua de nuvis divendres a la tarda.
L’església oberta per a tothom.
Dos joves al mig de familiars
comencen el ritual.
Repeteixen per tres vegades
el compromís diví i humà.
Coronats, anellats i santificats
fan tres voltes sota cúpula
per acabar besant la creu sacerdotal.
Després, entre felicitacions,
presses i llançament de monedes,
acaben, per tres vegades, renunciant
al bes que els ha conduït fins allí.
Estrany bateig per a una vida en comú.

Icona*

D’esquena a ella,
s’asseu a la seva falda
sostenint en una mà
la fragilitat del món.
En l’altra mà,
tres dits units alhora
formant la trinitat
que ha de guiar-nos
per aquesta vida.
Enorme tasca
per a algú tan petit.
Els ulls d’ella mirant
sempre cap a nosaltres.
Una mirada ametllada
que concentra
tot el dolor possible,
fins i tot el desconegut.
Quanta serenor desprenen,
mare i fill, a pesar de tot.
Són el mirall on reflectir
les nostres pèrdues.
No hi pot haver, doncs,
cap somriure humà
que aconsegueixi pertorbar
uns rostres tan divins.

*La icona, de tradició bizantina, és una pintura al tremp sobre taula ornamentada amb pa d’or i, fins i tot, amb làmines metàl·liques de plata repussada, or o bronze. Són de tamany petit, transportables, amb dues portelles per tenir-la tancada i obrir-la a l’hora de resar. Reprodueixen imatges de la Verge, els sants favorits o Crist.

Orfeu i Eurídice*

J'ai perdu mon Eurydice
rien n'égale mon malheur
sort cruel! quelle rigueur!
rien n'égale mon malheur!
Je succombe à ma doleur.

Orphée et Eurydice, Christoph Williband Gluck

El terra tremolava
pel pas del tramvia.
Vaig voler mirar enrere
per creure’m que em seguia
després de tot.
Però ja no hi era.
La llum del capvespre
es va apagar de cop.

* El mite d’Orfeu i, posteriorment, el sistema de pensament místico-filosòfic anomenat orfisme, tenen el seu origen en una zona muntanyosa de l’antiga Tràcia, actualment Bulgària, concretament a les muntanyes Rodopis, Strandzha i Sacar.

Sant Jordi*

No he pogut matar el drac, princesa.
Per molt que vingués
amb la més forta de les cuirasses,
la llança més afilada i punxeguda,
el més valent cavall que hagi trepitjat mai
aquesta santa terra.
Res no ha servit davant el monstre
que ha anat escopint sobre nosaltres
zitzània, mentides i falses acusacions.
Ell ha estat el vençedor absolut.
I ara, no tenint-ne prou,
endureix la seva venjança
sembrant la ràbia
on abans hi creixia l’amor.

*Patró de Bulgària i, en general, sant venerat en els territoris cristians ortodoxos.

Matí de prunes

Em llevo amb el pes de les hores.
Quants dies fa que som aquí?
Tinc el ventre inflat d’empassar-me
cada dia mots mal païts.
Obro la nevera i evito el gust
del ressentiment. No vull formatge,
ni iogurt, ni tan sols llet.
Al país dels làctics
em rebel·lo i menjo prunes.
Tant és que no siguin dolces
ni groguenques, ni sucoses.
Que facin d’una vegada el seu efecte:
Només demano això, per esmorzar.


Foto

Transfiguració*

La sínia d’un pou sec.
Les arnes buides de mel.
Espelmes de cera cremada.
L’amor en el no-res.
Massa a prop del penya-segat.
Per tornar a ser
demà caldrà convertir-nos en passat

*El Monestir Preobrazhensi o de la Transfiguració, a prop de la ciutat de Veliko Tarnovo, està situat en un dels penya-segats que conformen la vall del riu Yantra.

Arbanassi*

Tant voltar pel món i hem trobat,
aquí, la roda de la vida.
Totes les edats hi són representades.
Ens mirem la figura
que gaudeix de plenitud encara.
Som nosaltres, a mig camí de les flames.
Calculem el temps que ens resta
per rodar fins al final.
Una estona més, se’ns permet,
per visitar l’església de la Nativitat.
A les estances reservades,
escoltem la història de més de tres mil rostres.
Uns ulls de dona, però, ens aturen a l’oratori.
Segles abans, aquest espai
només per a nosaltres hauria estat obert.
En quatre parets, tota una vida
dedicada a un únic amor.
La roda, de vegades, canvia de destí.

* L’església del Naixement de Crist és una de les curiositats del poble d’Arbanassi: 2.000 escenes han estat pintades als murs i s’ha comptat un total de 3.500 els personatges que hi figuren. Destaquen la composició central que representa l’arbre genealògic de Crist, així com, a la galeria lateral, la Roda de la Vida, coronada per Psalms de David i envoltada al seu torn per una dansa popular búlgara, el khoro. La Roda de la Vida és una transició entre les escenes de l’Antic Testament i la martirologia de la galeria reservada a les dones, a l’oratori.

Triavna*

Sota el pont, l’aigua sembla estancada.
És mitja tarda i tot té un ritme pausat.
Es compra sense presses, es passeja
amb temps, es mira amb intensitat.
Hem vingut per entrar a sota terra.
Baixem al recinte fosc de l’església
i de seguida notem que vestim amb massa claror.
Voldríem estar més lluny de la vida.
Tenir temps per atenuar els nostres excessos.
A plaça, però, el rellotge de la torre
comença a donar l’hora.
Cal que ens afanyem si volem
arribar a un concert de piano.
Ja hi som altra vegada:
sacrificant la calma pel delit.

*Ciutat situada al vessant nord de la serralada dels Balcans, a 230 km de Sofia.

Monestir de Rozhen*

A mesura que seguim la carretera
l’ocre de les fulles s’intensifica.
Davant nostre, les muntanyes
s’obren a l’alta plana.
Un campanar de fusta
ens assenyala el lloc.
Entrem al recinte de pedra
amb el silenci del recolliment.
Dins, la penombra ens obliga
a escurçar la mirada:
la cera de les espelmes
va esgrogueint els peus dels canalobres.
Un monjo, a terra, els rasca amb fruïció.
De la foscor a la llum.
De la negra túnica
als colors vius de les divinitats.
Ajupit com està el monjo,
ara que no ens veu,
retratem amb un obrir i tancar d’ulls
la imatge de la nostra falsa comunió:
ella, tu i jo
hem deixat de ser ja
nosaltres.

*Situat a la regió del massís del Pirin, a 6 km de Melnik, al sud-est del país.

Rila*

El cant de la litúrgia
ens fa participar de les pregàries.
Vols una benedicció.
Amb un pom de flors
el vell monjo et bateja:
Orient ets i d’Orient has de sentir-te.
Renovada la fe, el daurat et tenyeix els ulls
i creixes amb el to de les veus que llegeixen.
Cap plor sents, cap ombra veus.
Deixes de tenir pes i et converteixes en un do.
Massa tard per esperar res.
Gires cua i te’n vas sense revelar-me la teva gràcia.

*El monestir de Rila és el més important de Bulgària, no solament des d’un punt de vista arquitectònic, sinó també com a centre religiós, polític i cultural durant segles.

Sofia

S’acosta el tramvia
mentre enfilem Vitosha.
A terra, les castanyes estenen
el daurat de les llambordes.
Abandonem els aparadors glamurosos
del bulevard per buscar
la bellesa tardoral d’un parc.
Uns músics comencen a tocar.
Noves melodies sonen avui
a la ciutat. Parem l’orella
i escoltem decebudes
el que ja coneixem massa.
Aquesta tardor, em dius,
serà l’última que vindrà de l’Est.

Rebuig a Melnik*

Hauria hagut d’acceptar
el teu gust
(quanta dolçor hi cap
en un pot de melmelada?)
i el teu record
(es pot retratar l’ànima
absent d’algú?)
per continuar somrient
i fer veure que el dolor
no ens va cabre
en cap maleta.


* Petita població situada al sud-est del país, a 160 km de Sofia.

Una nit a Vitosha*

No podem comparar.
Els balls, els vestits,
la música, les veus,
tot el que veiem
resulta únic i sorprenent.
No podem comparar.
Ni dir que hem vist
el pas de la dansaire
en unes illes atlàntiques,
el teixit vermell d’un vestit
a les estovalles d’una taula d’honor,
les notes d’un fragment musical
en una cançó taral·lejada al mercat,
la complexitat harmònica d’unes veus,
en el to de súplica d’una dona amatent.
Acabem el vi del país
per trencar la prohibició
i dir que abans,
a diferència d’ara,
tot era, sí,
únic i sorprenent.

*No hi ha cap carrer de Sofia que no estigui dominat per la visió de la muntanya Vitosha, un enorme massís granític de profunds vessants arborats. Per aquest motiu, una de les principals avingudes de la capital rep el seu nom: Bulevard Vitosha.

Alexander Nevski*

Sota la cúpula,
just en el punt central del temple
on tot és donat per confluir,
em disposo a abraçar la divinitat.
Obro els ulls davant l’iconostasi,
ressegueixo a banda i banda,
fins allà on m’arriben els sentits,
les escenes sagrades dels frescos,
figures que apareixen i s’amaguen
en la penombra de les alçades.
Com unir-me a algú
a qui no conec,
de qui no comprenc el llenguatge,
de qui sento la força
però en desconec la naturalesa?
Tres espelmes cremen
davant dels ulls
d’una mare amb el seu fill.
La mà dreta del petit
indica ja el camí.


*Catedral Alexander Nevski, a Sofia, construïda en honor als 200 soldats russos morts durant la guerra (1877-1878) que va posar fi a la dominació otomana d’aquest territori.

Frankfurt Airport

Mira: som nosaltres.
Dues mirades que es perden
en direcció contrària.
Com ens deixem captivar
pel sari ornamentat de la dona
que camina amb pas meditat
o per la conversa que no entenem
de dos homes encorbatats.
L’important és no coincidir,
ni tan sols a reconèixer
les dues figures que,
una a tocar de l’altra,
seuen al nostre davant.

Preparatius

Plouen desconcerts avui:
Esperem preparar la maleta,
però no sabem si hi haurà
finalment partida.
Mirem de tenir-ho tot a punt,
fins i tot la voluntat,
per més que el cel anuncïi
que no és temps d’obrir clarianes.
Amb quina persistència
plou sobre nosaltres:
Cada gota de pluja
forada el mapa obert
del nostre destí.

En arrière

Parle-moi de la vieille gare
La salle d’attente les bancs en bois le sol
souillé de graines de tournesol moi l’enfant
les valises en carton Kazanlik
les passoires le panier de cerises
ton train à la fumée noire
est toujours en retard tu regardes
ta montre tu cherches la direction
de Bourgas et de Varna
puis de Sofia où aller
l’espoir que le souvenir
existe vraiment que
le mensonge peut rétablir
la ligne interrompue de l’enfance
papa la ligne interrompue
de la vie sur ma main
La vie qui se répète toujours

Sylvia Tcholeva, L’enfant des sourds-muets, 1993.


“Por la mañana Ognyanov salió hacia el pueblo. Atravesó el pasadizo que lo llevaba fuera del monasterio. En la pradera, bajo un gran almendro frente al monasterio, el abad caminó cabizbajo de un lado a otro. Disfrutando de la belleza de este romántico lugar y embebido por la fragancia de la montaña. El paisaje otoñal tenía un nuevo encanto, las hojas doradas de los árboles, las amarillas y aterciopeladas colinas del horizonte balcánico, y la atmósfera de la dulce y tierna melancólica decadencia.”

Ivan Vasov, Bajo el yugo (1890).