Canviem la moneda per tornar a casa.
En guardo algunes, que aviat deixaran de córrer.
Un mural del país cobreix la paret principal.
El miro i no t’hi sé reconèixer.
Mai no t’he conegut, és això.
Per molts camins i carreteres que hàgim passat,
no t’hi he sabut veure.
No fas olor de perfum de roses,
ni has jugat mai amb cap ninotet de fusta
vestit de pastor tradicional,
tampoc no has begut res en cap ceràmica d’aigües.
Amb la mà, faig dringar les monedes que he guardat:
el meu darrer passaport cap a la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada